Roberto Bolaño escriu un altre cop









Roberto Bolaño caminava pel passeig del Mar quan encara es parlava en pessetes. Escrivia per al Diari de Girona i conversava amb Jorge Herralde, el seu editor. Va viure al carrer de l' Or i hi va acabar els seus dies, a tocar d' on també nosaltres ens vam establir. Allà a prop, la meva família i jo trobàrem una llar a la casa d'un vell pescador, a la vora de la muralla, avui imaginària, que envolta el convent i l'església. Els seus fills van assistir, com els meus, a l'escola Joaquim Ruyra. Som, amb Bolaño i amb gent de trenta comunitats que poblen Blanes, part d'un desterrament elegit. No ens maten si tornem, com succeïa amb la generació d'exiliats anterior. Però tampoc tornem. És que no hi ha on tornar, perquè mai es torna, només es viatja en el temps.

Des del capdamunt del castell de San Joan, a Blanes, el veig: Roberto Bolaño baixa de nou les escales des de l'església, torna al passeig del Mar pels carrers angostos de la ciutat vella. Em submergeixo en aquest paisatge que Bolaño deixà quan va traspassar, el juliol del 2003. Albiro els poetes, narradors i suïcides que l'escriptor xilè va portar a Blanes. Passegen per on els vaixells pescadors esperen sortir, a la matinada blava, quan els nens fan camí cap a l'escola Joaquim Ruyra.

L'estela de Roberto Bolaño es dibuixa en el mar de Blanes. Els seus parentescos i semblances m'acosten l'escriptor xilè tant com les cases de pescadors dels angostos carrers de Blanes. La poesia de Gabriela Mistral i Nicanor Parra, la maledicció adolescent de Rimbaud i Lautréamont. La grandesa de Borges, Sábato, Macedonio Fernández, Arlt. La fascinació pel crim en els maleïts nord-americans Chester Himes i Dashell Hammet. La precisió assassina de Patricia Highsmith i la lúdica revolucionària de Cortázar. L'enclaustrament sarcàstic d'Onetti. El patetisme d'Antonio Di Benedetto, ja consagrat, presentant-se a concursos literaris d'ajuntaments perduts.

Bolaño inventà molts dels seus contemporanis: els poetes, els genuflexos, els bojos perduts. El món de les seves relacions i parentescos és, a vegades, més que una constel·lació, un malson. Sobretot quan el laberint ens porta a un puzle de nazis i suïcides. Com Bolaño, com tants altres, recupero llibre a llibre la meva biblioteca perduda en viatges i canvis de continent. L'alimento amb llibres robats (Bolaño deia que robar llibres no és delicte) i cultivo un somni: trobar espai per als meus fills en aquesta terra. Transito el paisatge que l'escriptor xilè va deixar. Potser sóc un producte més de la seva constel·lació, en sóc part, potser sóc només un personatge inventat per ell. Algú que camina al costat dels seus poetes i els seus bojos pel passeig del Mar de Blanes. Potser, en deambular per aquí, aquests poetes insomnes, aquests narradors suïcides, compleixen amb el seu paper, que també vull interpretar: rearmar l'univers de Roberto Bolaño com un trencaclosques absurd.

Comentarios

Martin ha dicho que…
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

Entradas populares