El poble al migdia (relat inspirat en “La festa de la Sal”, 2010)

El petit poble de la Mediterrània apareix clarament dibuixat en la línia de la Costa, és la primera silueta que es percep amb nitidesa. L'avió vira mentre ingressa a la Península des de l'Est. S'obre pas pel continent, descendint cap a l'aeroport. Harold mira el rellotge, són les 12 en punt del migdia.

El metge suec Harold Forensen ha estat enterrat en la neu sis mesos. La seva idea és passar uns dies al costat del mar. Forensen desitja obrir la ment a noves experiències, recuperar coses essencials. Ha atès al seu despatx extern del Gran Hospital d'Estocolm, amb la confiança que li han dipositat els seus pacients i el govern suec. Una tasca que l'apassiona, però que l'ha aclaparat. Va ser l'hivern més llarg a Europa des que algú té memòria. Fins i tot al Mediterrani, que ara sembla calm com una melodia, els tifons van arrencar vaixells, es van emportar ponts i passejos. Fins i tot a
Suècia, , normalment preparada per a l'adversitat, la gent va patir falta de llum i d'aigua durant mesos, es van interrompre el trànsit, els trens, els viatges. Comença la tardor i allò sembla part d'una altra història, d'una altra era. L'estiu ha estat bo i és temps de gaudir les últimes espurnes de bonança.

Forensen somriu a l'hostessa del low cost. És morena i sosté la seva mirada. Li està oferint un caramel i una gamma de cafès a la carta, de pagament. El travessa amb ulls que reflecteixen el cel i el mar. No sembla preocupada pel destí del planeta, d'aquest vol, ni de Forensen en particular. Ara es veuen per la finestreta els vaixells ancorats amb les seves veles, la gent vestida de blanc i negre amb mocadors vermells, l'enorme paella que conté la fideuà, les bosses de sal, el navilier gran ancorat. La gent ballant al costat del port pesquer. Els espectadors arremolinant-se al voltant de la dansa, esperant el seu torn per entrar en una ronda que s'eixampla sense parar. Les dones teixint en la sorra i els homes amb camises blanques portant sacs a l'esquena. Pot distingir-se un grup de mariners que acosten un vaixell a la cala, tirant de la corda. Al costat d'un petit veler a la platja uns pescadors estenen les xarxes. La costa mediterrània, transparent, “massa a prop” pensa el metge en suec, “massa a prop”, es diu. L'hostessa també mira a fora amb aquests ulls cristal·lins. El pal del vaixell, que segurament ha portat la sal des de les Balears a aquest poble, gairebé toca l'ala de l'avió.

El metge està totalment inclinat sobre la finestreta. “Si és només un vol low cost” –pensa–. “A Estocolm la boira cobria la pista i els fiords es van allunyar de seguida, juntament amb la silueta de la ciutat. Ara tot s'engrandeix molt, massa”. Forensen arriba a veure la cara de les cosidores, el color de la pell dels pescadors, les seves camises blanques, els seus barrets vermells.

Harold Forensen neda al costat dels pescadors. Han sortit molt aviat del seu poble a la cala a la recerca de la tonyina, el mero, el lluç, la sardina i l'anxova. Els vaixells pesquers li passen arran. És tan important la primera glopada d'aire que aconsegueix respirar, que torna a enfonsar-se. Sota l'aigua veu les xarxes i els peixos atrapats. Els pescadors estan ocupats, concentrats a acabar. Volen tornar abans que caigui la tarda al poble i acabi la festa. Encara que Forensen cridés amb totes les seves forces quan torni a emergir, els pescadors no el sentirien.

Quan aconsegueix sortir i deixa de boquejar, albira la dona asseguda en la sorra, no tan lluny. És el primer que Forensen veu abans de prendre la decisió de nedar: aquesta dona, que s'assembla a l'hostessa.

El sol cau sobre la península i el mar comença lentament a enfonsar l'avió. Forensen braceja cap a la costa. S'allunya, ara que ha recuperat l'alè, de la força centrífuga d'aquesta bèstia que tot ho arrossega cap al fons, de l'anyoc de maletes, sang i metall que ha deixat l'impacte. Travessa el petit estret que el separa de la platja. Es dirigeix cap a la dona a la cala. No la perd de vista, borrosa, des dels seus ulls amarats. La dona sembla estar aprenent a teixir. “És idèntica a l'hostessa” pensa Forensen, com si aquesta fóra una tarda en el poble i hagués decidit quedar-s'hi tota la vida. Forensen oblida l'entumiment del cos, el dolor a la nuca i el xiulet quan l'avió colpejà brutalment l'aigua. Des del mar, a mesura que s'acosta nedant, Forensen sent el ritme dels balls i distingeix la silueta de la gent. El vell so de la banya anuncia els pescadors que tornen. Forensen es posa dret i veu, ja caminant per l'aigua cap a la platja, les seves ofrenes i el seu ritual compartit. Avui, que és un dia de vent calm, arriba sense dificultat fins al poble mentre la massa de metall s'enfonsa.

És un dia festiu i la gent està immersa en la música de danses ancestrals de comunió i senzilla harmonia compartida. Els pescadors aconsegueixen tornar aviat. Ningú s'adona de com Forensen, gairebé nu, trepitja la sorra i s'acosta al fogó, tremolant. Necessita recuperar una mica de calor. Algú se li acosta, l'obsequia amb una camisa blanca, una jaqueta negra. Harold es vesteix i ara sembla un més en el poble. L'enorme nau low cost s'enfonsa a l'horitzó. Forensen la contempla. Ha nedat una tirada llarga. És inútil que intenti cridar l'atenció, el poble està ocupat a ajudar amb la feina i sumar-se a la festa. Els vaixells s'acosten ràpid a la platja. Els pescadors descendeixen carregant sacs de sal i galledes plenes de sardines i anxoves. L'última llum de la badia es confon amb els pals del vaixell navilier que ha portat la sal i amb les espelmes que tornen. Sota l'últim sol d'aquest dia de tardor, Forensen contempla el poble que celebra, potser la independència, o un somni de llibertat. El suec no entén el seu idioma, ni la raó de l'alegria i la melancolia.

Forensen veu com uns bots de goma s'acosten al que queda de la massa de ferro que s'enfonsa. Després mira en direcció a l'esplanada dels balls. S'ha muntat una tenda amb llums a la qual tothom s'acosta a la recerca d'un plat de fideuà o de peix. La dona, igual que l'hostessa, el mira des de l'esplanada i ell inclina lleument el cap. Passada una estona ella li acosta un plat de sardines, dels que se serveixen en la festa del poble. S'asseu al seu costat, a la vora del foc. Potser va ser ella la que el va obsequiar amb la roba, la memòria immediata és confusa per al metge.

“Em dic Anna” , li diu. “I tu?”

Forensen s'embruta els dits amb les petites espines, assaborint la sal i el peix fresc, acabat de portar del mar. No deixa de mirar com la nit s'empassa definitivament aquella mola en el fons de la badia. Veu de prop a la dona asseguda al seu costat. En la foscor, els seus ulls reflecteixen els colors del cel i del mar.

“ Harold Forensen” diu, i les seves paraules són empassades per la música embriagadora que fa ballar el poble, darrere dels vaixells il·luminats amb torxes. Darrere dels pescadors, feliços d'haver tornat a la seva llar. “Em dic Harold Forensen”, diu en suec, i la dona li somriu.